CONDUCTUS:  Te l'orige en la paraula conductus que es deriva del verb llatí conducere, 'conduir, acompanyar. Conduia al capellà des de l'altar fins al presbiteri però prompte es faran conductus en l'ambit profà. El conductus, juntament amb el órganum i el motet, són les formes musicals més importants de l'Ars antiqua.

 

Característiques

​

• No és música litúrgica, encara que les seves fonts es troben en la litúrgia.

• Es componien per a celebrar actes importants religiosos o profans, com els laments dels funerals o el bateig i coronació de bisbes, reis, nobles i personalitats importants.

• Amb el conductus polifònic es dóna per primera vegada una composició totalment nova; la melodia i el text de totes les veus són de nova creació, no utilitzant-se composicions existents.

• Totes les veus tenen la mateixa tessitura i el mateix text (al contrari que en el motet d'aquesta època).

• El conductus és freqüent en tropos del Benedicamus Domino, on el tropo constitueix la veu principal del cant polifònic, mentre que la veu organal canta simultàniament el mateix text amb el mateix ritme.

​​

Composició musical

​

• Com a forma musical, podria considerar-se-li com un tropo, encara que es diferencia d'aquest i de la seqüència que la seva melodia habitualment és original, de nova creació, escrita específicament per al seu text.

• La seva estructura rítmica uniforme i homorrítmica, associa una nota a cada síl·laba del text, s'utilitza en tots els tipus de conductus, excepte en els conductus caudae melismáticos amb llargs melismes en la primera i última síl·laba de cada vers, en els quals habitualment varia la manera rítmica de les veus.

• Textura general sil·làbic i homofónico, constitueix una de les seves característiques més importants.

• Hi ha un sentiment acórdico bastant generalitzat: en l'Edat mitjana, l'estil conductus feia referència a l'homofonia, totes les veus interpreten simultàniament el mateix text amb la mateixa tessitura i el mateix ritme.

• Existeixen composicions primitives monofòniques, una veu, i polifòniques, més evolucionades, a dues, tres i quatre veus; sent aquestes últimes les més abundants.

• Escriptura: s'escrivia en forma de partitura, anotant-se el text sota la part tenor.

• Interpretació: es podia interpretar amb instruments musicals; l'òrgan en els conductus litúrgics i altres instruments en els d'entorn profà.

​

Composició literària

• Tràfic tant temes religiosos com profans.

• Està constituït per poemes estròfics originals, escrits específicament per a aquesta melodia.

• El text és en llatí, format per estrofes iguals, encara que a diferència de l'himne processional, normalment manca de tornada.

​​

​

​

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

MOTETE: 

 

Origen:

    Léonin va introduir en els seus organa diferents seccions (clausulae) en estil de discant (seccions ritmicament medides) . Aquesta idea va fascinar evidentment als compositors de la generació fins a tal punt que Pérotin i uns altres van escriure centenars de clausulae de discant, moltes d'elles destinades a ser alternatives o substitutives de les de Léonin i altres compositors anteriors. Aquestes «clàusules substitutives» eren intercanviables; és possible que s'escrivissin cinc o deu utilitzant el mateix tenor; entre elles, el mestre de cor triava qualsevol per a una ocasió en particular.

​

    És de suposar que la veu o veus superiors originalment afegides no tenien text; no obstant això, en algun moment, abans de mitjan segle, van començar a agregar-se'ls paraules, habitualment tropos o paràfrasis, en versos llatins rimats, del text del tenor. Amb el temps, les clausulae es van desprendre dels organa de major extensió en els quals havien estat incloses i van iniciar una vida pròpia com a composicions independents, de manera molt semblant a com la seqüència, després d'haver-se iniciat com a apèndix de l'al·leluia, va adquirir independència més endavant.

 

     Probablement a causa de l'afegit de paraules, les noves clausulae substitutives independents van ser denominades motets. Aquest terme prové del francès mot, que significa «paraula» i es va aplicar per primera vegada als textos francesos que van ser afegits al duplum d'una clàusula. Per extensió, motet va arribar a significar la composició en el seu conjunt. La forma llatina motetus s'utilitza habitualment per a designar la segona veu (el duplum original) d'un motet; quan hi ha més de dues veus, la tercera i quarta tenen els mateixos noms que en el organum (triplum, quadruplum).

 

     Durant el segle XIII es van escriure milers de motets; aquest estil es va escampar des de París a través de tota França, per tota Europa occidental. Tres dels més importants manuscrits que s'han conservat i es van publicar en edicions modernes amb comentaris i facsímils són: el Codex Montpeller, amb 336 peces polifòniques, sobretot motets, la majoria dels quals data d'al voltant de mediats de segle; el Codex Bamberg, antologia de 108 motets a tres veus, de data lleugerament posterior, i el Còdex de les Huelgas, que es conserva en el monestir del seu nom en la rodalia de Burgos, a Espanya, i que, malgrat haver-se escrit durant el segle XVI, comprèn molts motets del XIII entre els seus 141 peces polifòniques.

Ja que la major part dels motets tenen un text diferent en cada veu, la manera habitual d'identificar-los és per mitjà d'un títol compost, confeccionat amb el incipit (primera paraula o paraules) de cadascuna de les parts vocals al seu torn, a partir de la més aguda, com ocorre els següents exemples.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

 

 

​

​

​

​

​

​

     La major part dels motets són anònims; molts apareixen amb formes que varien en major o menor grau en diferents manuscrits; sovint és impossible dir quin de les diverses versions és la primera.

​

     Es van compondre textos nous per a música antiga i música nova per a textos antics.

 

    La mateixa melodia servia tant per a textos sacres com profans.

 

    L'existència en matèria de melodies de motets, tant de tenors com de veus superiors, eren del domini públic; els compositors i executants se servien lliurement de la música dels seus predecessors sense cap reconeixement i l'alteraven sense informar en absolut sobre aquest tema.

 

 

 

 

 

 

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tipus

 

1) El tipus de motet més primitiu de motet, basat en la clàusula substitutiva amb textos llatins per a les veus superiors, aviat es va veure modificat de diverses maneres:

2) Els motets s'escrivien per a cantar-se fora dels serveis eclesiàstics, en ambients laics; a les veus superiors d'aquests motets se'ls assignava un text profà, habitualment en llengua vernacla. En els motets amb text francès en les seves veus superiors, utilitzant una melodia de cant pla com cantus firmus; però lloc que el cantus firmus no servia a cap funció litúrgica, no tenia sentit cantar el text original en llatí, de manera que és probable que aquests tenors s'executessin amb instruments.

3) Abans de 1250 es va fer habitual l'ús de textos amb paraules diferents, encara que emparentats en el seu significat, per a les dues veus superiors d'un motet a tres. Tots dos textos podien estar en llatí o en francès, o (rares vegades) un en llatí i un altre en francès. Aquesta classe de motets a tres veus amb textos diferents (no necessàriament en llengües diferents) en les veus superiors es va convertir en arquetip durant la segona meitat del segle XIII; a més, el principi de la politextualidad a vegades fins i tot va arribar a estendre's a la ballade i al virelai del segle XIV.

    Durant la primera meitat del segle XIII, pràcticament tots els tenors dels motets tenien textos llatins presos del repertori de tenors de clàusula existent en el Magnus líber.  Els tenors del motet tenien textos summament breus: una síl·laba, una paraula o una frase, tals com (immo) latus o nostrum (del Alleluia Pascha nostrum) o Haec citis, Domino, Quoniam o In seculum (del gradual de pasqua Haec dies).

​

4) Motet de finals del S.XIII queda de la següent manera:

• Text entre les diferents veus: Idiomes diferents, Temàtica diferent, res en comú en el tenor.

• Més profà que religios

• Tenor moltes vegades substituit per algun instrument.

• La segona veu rep el nom de motetus.

• Títol dificil de posar per la diversitat temàtica

​

    Es també a finals del S.XIII s'introdueixen diferencies estilistiques entre totes les veus creant un esquema rítmic molt irregular. Els teòrics se n'adonen que el sistema de modes ritmics (peus mètrics) queda obsolet, ja que es requereix de signes de major precisió. Així doncs apareix la notació Franconiana en el tractat "ars cantus mesurabili"  de Franco de Colonia on s'extrauen les següents conclusions;

• De la mateixa manera que els modes rítmics es basa en el principi ternari.

• Existeixen 4 tipus de notes: Doble longa, Longa Breu i semibreu.

• S'extableix un signe per als silencis.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

5) Motet isorritmic del ars Nova (S.XIV) Color i Talea

​

​

ARS NOVA

• ​Època de canvis i diversitat (al contrari que el S.XIII)​

• "Ars nova" és el títol del tractat de Philippe de Vitry en 1322. Aquest terme va resultar apropiat per dignar l'estil musical de França durant la primera meitat del S.XIV . Aquest estil va ser durament criticat per Jacobo de Lieja al seu tractat Speculum musicae on defen la musica del Ars Antiqua i per l'església per la brevetat i incomprensió del text.

• França torna a ser el centre d'art musical i es composarà molta més musica profana que religiosa.

• El document més antic d'auqest periode es la colecció de motets "Roman de Fauvel"

• INNOVACIONS

  • Novetats en rítmica i notació (Vitry) 

    • Aquesta suposa la ruptura real entre el Ars Antiqua i el Ars Nova​

    • S'amplia l'antic sistema franconià

      • S'accepta la divisó binària (imperfecta) encara que la ternària continua sent la més empleada​

      • Aparició de valors més petits: Mínima i semiminima

    • Veure més informació fent click aquí

  • Música Ficta (Falsa);

    • Fa referència a les notes alterades que no se escribien. Aquest terme l'emplea Juan de Garlandia i la defineix com "Musica falsa surge a la vida cuandoi convertimos un semitono en tono y viceversa"​. Per tal de preservar la modalidad per raons melòdiques o harmòniques, Aquest tipus de música es perjudicial per als modes eclesiàstics.

    • També rep el nom de semitonia subintelecta.

  • MOTETE ISORITMIC (el cual no entrarem en detall)

• COMPOSITORS MÉS DESTACATS

  • Philippe de Vitry​

    • Compositor i teòric que va tindre més fama com a poeta que com a compositor​

      • Estructura la tècnica de la isorritmia​

      • Estableix els principis mensurals del Ars Nova

      • ​

  • Guillaume de Machaut

    • Compositor i poeta que va establir els estandards de la poesia i la cançó francesa. ​

​