CONTEXTUALITZACIÓ: Música franco-flamenca

​

     El motet pluritextual de l'Arsnova desapareix en favor de formes on el text sigui comprensible i sembre en llengua vernacla. És habitual l'ús de síl·labes sense significar ,com la la la... Quan hi havia acompanyament instrumental, aquest doblava les veus pero no s'especificava a la partitura.

​

      Durant el S.XV la música que està de moda és la música polifonica franco-flamenca. És a dir, la música que es feia en el actual nord de França (en el condat de Borgonya, on neix l'escola borgonyesa), Bèlgica i Holanda.

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

     Aquest tipus de música, al llarg del S.XVI serà adaptada per cada país neix la música nacional, és a dir, unes formes músicals pròpies de cada país. El nacionalisme músical del renaixement consisteix en aplicar a la chanson franco-flamenca característiques típiques de cada país.

​

NACIONALISMES: 

​

Les formes profanes de l'època més importants són:

• FRANÇA: Chanson francesa, en francés i de temàtica principal l'amor

  • Textura homorrítmica​ i sil·làbica que evoluciona cap a la textura contrapuntística

  • Pot portar acompanyament instrumental

  • Melodia en la veu més aguda. 

  • Descriptiva, sfins i tot el text empra sons onomatopeics (cant d'ocells, batalles...)

  • Tema per excelencia l'amor.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• ITALIA: Madrigal,  que relata escenes pastorals, en italià. La música intenta evocar musicalment allò que el text relata (madrigalisme).

Escolta el començament de la següent cançó.

 

 

 

​

​

​

​

 

 

 

 

El madrigal és una peça vocal profana italiana, la qual intenta evocar musicalment allò que vol dir el text, de manera que ajude a l'enteniment del text. Exemples:

​

​

 

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

​

​​

​

El madrigal :

• Símbolo de la música profana renacentista, nace dentro del espíritu poético iniciado por Petrarca.

• Es una forma polifónica descriptiva ya que a través de la unión de letra y música expresa los sentimientos del hombre como ser profano. Cantado a cuatro o cinco voces, a capella o con acompañamiento, es el lenguaje de una clase selecta, expresión lírica del ser humano que canta sus vivencias, sus sentimientos sensuales y amorosos, y que demuestra que él es el centro del mundo.

• Plasma minuciosamente la letra de un poema, por lo que su forma y rima son libres y permite experimentar musicalmente.

• Se cultiva en ambientes cortesanos, sobre todo en zonas con fuerte ambiente profano (Venecia, Inglaterra).

• Usa un lenguaje musical muy difícil y culto, mediante el cromatismo y un contrapunto elaborado combinado con homofonía.

• Los períodos del desarrollo del madrigal son:​​

  • 1a Época (1525-1560): homofónico, a tres o cuatro voces con la melodía en la superior. Poéticamente es libre, sin estribillo y sobre textos de poetas célebres (Petrarca, Bocaccio). Sus representantes son Arcadelt, Festa, Verdelot...

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• • 2a Época (1560-1590): es el madrigal clásico, más horizontal y polifónico, a cinco voces igualmente importantes. Traduce con mayor exactitud el carácter general de la poesía, usando muchos cromatismos con fines expresivos. Sus representantes son:

    • O. di Lasso,

    • Palestrina,

    • Andrea Gabrieli,

    • Cipriano da Rore.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• • 3a Época (1590-1620): alcanza su maestría y experimenta todas las audacias posibles que lo hacen un verdadero poema musical, con un carácter más dramático. Los músicos se percatan de la dificultad de traducir los sentimientos individuales a través de un coro polifónico, y solicitan una sola voz para expresarlos, por lo que en el paso del siglo XVI al XVII las voces del coro (menos la principal) se sustituyen por instrumentos. Esto da lugar al “solo acompañado”, cuyo principal autor es Monteverdi (1567-1643). Combina uniformemente la homofonía con el contrapunto, refleja el texto, e introduce pasajes declamados a la manera de un recitativo.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

​

​

• El madrigal en Inglaterra

Se considera música de cámara o de solistas (de cuatro a seis), con ritmos de danza y secciones diferenciadas, homofónico, con pocos cromatismos y disonancias, menos artificioso que el italiano y con textos más sencillos y menos refinados. Sus autores más importantes son William Byrd, Orlando Gibbons y Thomas Morley, que puso música a canciones de Shakespeare.

​

​

• La frottola : a cuatro voces, homofónica, con la melodía en el soprano (a veces las voces intermedias se interpretan con instrumentos); de carácter popular, se canta en fiestas sociales y trata asuntos eróticos o satíricos.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• ALEMANYA: la polifonia flamenca entrarà més tard a Alemanya degut a la música monòdica dels minnesinger i meistersinger. Serà a partir de 1530 quan comença a escoltarse musica franco-flamenca.

  • Lied Alemà. La primera meitat del s. XVI a Alemanya hi haurà una polifonia basada en melodies populars. Aquestes cançons reben el nom, ja des dels mestres cantaires -meistersänger- i els cantors de l’amor –minnesänguer–, de lied (en plural lieder). Aquestes cançons són similars a les franceses. La diferència estaria en el text utilitzat. Mentre que a Alemanya es basa en un text i un cant popular, al qual se li adjunta una polifonia, a França es tracta de textos poètics que es desenvolupen lliurement.

    • Compositors: Adam de Fulda (1440?-1506), Finck (1445?-1527), H. Isaac (1450?-1517) i Hofhaimer (1459-1537). També componen un tipus de cançonetes molt senzilles, folklòriques que s’anomenen Quolibets. A la segona meitat del s. XVI arriba la influència del madrigal italià amb músics com: J. Regnard (1450?-1599), Joan Eccart (1553-1611) i sobretot H. Leo Hassler (1564-1612).

 

 

 

 

 

 

 

​

​

​

 

• Quodlibet (que es una mescla incongruent de textos).

​​

​

• ESPANYA:  A Espanya hi ha un seguit de tipus formals característics derivats dels cantar de gesta i dels romanços medievals, que esdevindran tonades i peculiars formes espanyoles que omplen els cançoners de l’època, i que s’usen també en el teatre. El villancets, les
  balades, els romanços, els tons, les cançons i els sonets. La forma més espanyola és el Villancet, el Villancico. Cançó del camperols que vivien a les viles. Es tracta d’una cançó a una veu amb acompanyament de vihuela, o a tres i quatre veus d’estil vertical i harmonia senzilla i homofònica, amb un regust molt popular, que deriva del zejel, romanç i cançó medieval. La forma més usual és la tornada introductòria seguida d’una o vàries estrofes, anomenades mudances o cobles, sobre la mateixa música, que mitjançant uns versos d’enllaç enllacen amb la tornada inicial.

  • El cançoners. La font més important de polifonia espanyola està recollida en els cançoners. Els més interessants són:
    a) Cancionero de Palacio. S’anomena de Barbieri, pe haver estat retrobat per aquest músic a finals del s. XIX. Recull 460 composicions de la segona meitat del s. XV i començament del XVI. Els autors són anònims tot i que se sap que van pertànyer a la cort dels Reis Catòlics i a altres corts del país. Els més importants són: Juan de Anchieta (1450-1523), Juan Escobar i Peñalosa (+1528), però sobretot Juan del Enzina (1469?- 1530?), poeta i músic fundador del teatre espanyol. Va estar al servei del Duc d’Alba. També va estar a Roma. Són importants els seus Villancicos y Eglogas, on hi ha villancets cantats en els seus intermedis i al final de les representacions;
    b) Cancionero de Upsala (1566).Trobat per Rafael Mitjana a la Biblioteca de la universitat sueca d’Upsala. Conté més de 54 cançons i villancets espanyols de la primera meitat del s. XVI;
    c) Cancionero de Medinaceli. Del s. XVI. 101 cançons de Ceballos, Juan Navarro, anònims i villancets de Francisco Guerrero.

• Romance: Consisteix en posar melodia als romanços poètics d'origen popular.

  • Son composicions per a polifonia vocal , amb acompanyament instrumnental i tema profà.

  • Les melodies son curtes i solen repetirse cada quatre versos a l'estil "obstinato" que corresponen als 4 versos de cada estrofa.

  •  Autores de éstos son Juan del Enzina y Juan Vázquez.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• • Villancico:

    • Origen popular i profà

    • Forma: estribillo (A), que exposa el tema; la copla (B B) i torna a (A)que expone el tema; la copla, con la mudanza (b b) y la vuelta (a); y estribillo.

    • Es l'equivalente espanyol de la frottola, d'estil homofònic i i melodia popular en la veu superior.

    • Juan del Enzina compone muchos para finalizar sus obras teatrales, conservados en el “Cancionero de Palacio”. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

• Ensalada:

  • Polifónica y profana.

  • mescla estils del madriagal, cançó popular, nadala, romanç i dansa.

  • Mescla diferents textures i timbres

  • Las de Mateo Flecha el Viejo tienen curiosas mezclas lingüísticas (italiano, castellano, latín, catalana), profanas y religiosas, etc.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• ANGLATERRA: degut al aillament de l'illa, la música franco flamenca va entrar a partir de 1510, estil que es va anar adoptant molt lentament de la qual, només es conserva musica religiosa (mises, magnificats i antifones votives)