3. ORGANOLOGIA

3.1 Instruments de corda

 

• Els instruments d'arc són el centre en la producció musical de tot el segle XVIII.

• El violí, la viola i el violoncel adquireixen maduresa, a causa de la modernització del masteler i la barra harmònica gràcies al treball de Vuillaume, substituint definitivament a la viola de gamba i a la viola di braccio encara corrents en el Barroc.

• Quant al contrabaix, el més greu dels instruments d'arc, s'imposa en l'orquestra com a suport de la tonalitat, substituint al baix continu.

• L'arc modern va ser inventat per Tourte en aquesta època amb un pes, llargada i equilibri capaç d'aconseguir un increment de la força amb les tensions més altes del violí.

3.2 Instruments de corda i tecla

 

• El clave que havia estat l'instrument Barroc per excel·lència anirà desapareixent a favor del clavicordi, caracteritzat per la seva sonoritat dolça i clara i la seva capacitat d'admetre subtils matisos dinàmics, amb cordes perpendiculars a les tecles i amb uns macillos que permetien obtenir una graduació de la intensitat del so segons la força amb que es premessin les tecles.

• El piano o pianoforte va ser inventat per B. Cristofori en 1710 i la novetat fonamental del qual respecte al clavicordi residia en la seva mecànica (més lleugera que en la de l'instrument modern).

  • El nom es deu a la facilitat de l'instrument per a realitzar matisos “forte” i “piano”.

  • La seva mecànica consistia en: uns martells de fusta copegen les cordes i tornen després a la seva posició original.

  • El so és menys metàl·lic, més suau. Les cordes es col·loquen paral·lelament al teclat. Aquest, tindria una extensió inicial de 5 octaves encara que a la fi del XVIII arriba a tenir 6.

  • En el Romanticisme arriba a la seva extensió habitual, 7 octaves i un quart.

  • Serà l'instrument més important tant d'aquesta època com del segle següent.

  • A la fi del segle XVIII es van introduir pedals d'expressió. (forte o dolce,).

  • Els principals compositors per a piano van ser: Clementi (també constructor de pianos), Haydn, Mozart i Beethoven.

3.3 Instruments de corda puntejada
 

• No tenen massa transcendència en ser instruments d'ús escàs en l'orquestra a causa de la seva menor sonoritat.

• Trobem a vegades la mandolina (en "Don Giovanni" de Mozart) o l'arpa (perfeccionat per Erard a partir de 1786).

• La guitarra en aquesta època compta amb 6 ordres dobles de cordes però dobles en comptes de senzills.

  • Els compositors mes importants del període no escriuen per a ella així que el repertori clàssic per a guitarra està composta per altres músics menys coneguts.

3.4 Instruments de vent
 

• En general tindran més protagonisme que en èpoques anteriors. Alguns s'incorporen a l'orquestra.

• La flauta travessera, de fusta en el Classicisme, va experimentar millores tècniques introduïdes per Quantz (divisió en tres parts del tub, aconseguint diferents tonalitats, algunes claus).

​

• L'oboè i el corno-anglès, encara bastant imperfectes amb una o dues claus i 6 o 7 forats.

• El fagot i el contrafagot, que augmenten el seu nombre de claus.

• En 1700 Denner inventaria el clarinet, per primera vegada la llengüeta es posa en contacte amb els llavis de l'instrumentista. Amb 6 claus i un petit pavelló. En aquesta època es va utilitzar bastant el clarinet contralt o corno vaig donar bassetto.

• En aquest segle (a partir de 1750) la trompeta natural va travessar un llarg període de crisi per ser instrument representatiu de l'antic règim i perquè, sense claus, no satisfeia les exigències dels compositors. A la fi de segle, es van començar a introduir claus per a tapar els orificis.

  • La trompa natural va experimentar millores gràcies al treball d'anglesos i alemanys. Per a ampliar el seu registre i la producció de notes, es van començar a utilitzar unes peces addicionals anomenades “tonillos” o “tons de recanvi”, segments de tub que podien ser afegits a la trompa allargant-la i modificant així la seva nota fonamental. Al voltant de 1760 es va descobrir que es podia baixar l'altura del so en un semitono o més tapant el pavelló de l'instrument amb la mà.

• La tuba va tenir predecessors en el classicisme: el serpentón en fusta, amb sonoritat dolça i potent; i el oficleido de metall i amb claus.

• L'òrgue continua tenint un paper lligat a la música religiosa. No va tenir massa importància en aquesta època.

3.5 Instruments de percussió
 

• En el curs del segle XVIII els timbals, sempre dos i afinats en la tònica i la dominant van trobar el seu lloc definitiu en l'orquestra i a poc a poc se li van confiar tasques cada vegada més brillants i no com a mer farcit.

• La resta d'instruments de percussió utilitzats: triangle, glockenspiel, platerets, bombo i plat, gong, són utilitzats buscant un caràcter oriental.

• Gorber va inventar un xilòfon amb teclat semblant al clavicordi amb una extensió de quatre octaves i les tecles de les quals estaven connectades amb unes baquetes en forma de bola de fusta que copejaven les làmines de l'instrument.

Orquestra
 

• A mitjan segle XVIII s'inicia el que podríem dir el procés d'estandardització de l'orquestra simfònica.

• Entre 1759 i 1800 s'assisteix a la consolidació d'aquesta orquestra, en la qual van tenir un paper importantíssim les orquestres de Mannheim i Viena.

• Desapareix el clau com a instrument orquestral, i amb ell el baix contino.a base de l'orquestra simfònica clàssica era la secció de cordes, element que ha perdurat en el temps.

• La secció de vent evoluciona, augmentant el nombre d'instruments.

• S'utilitzen els timbals amb element de precisió rítmica.

• L'orquestra clàssica es compon de:

  • 10 violins 1r 2 flautes 2 timbals

  • 10 violins 2n 2 oboès

  • 8 violes 2 clarinets

  • 6 violoncels 2 trompes

  • 4 contrabaixos 2 trompetes

Altres agrupacions
 

    El que el piano estigués perfeccionant-se, al costat de la feblesa sonora del clavicordi i el caràcter fred del clau, va forçar als compositors a buscar noves combinacions instrumentals que fossin expressives i que tinguessin una uniformitat tímbrica i on cap instrument és subordinat als altres.

​

    El resultat va ser el quartet de corda, compost per violí 1r i 2n, viola i violoncello, tractat magistralment per Haydn, que encara que no és el primer compositor d'ells, sí que és el que aprofita al màxim les seves qualitats expressives.

    També ocupa un lloc destacat el trio amb piano, al costat del violí i el violonchello. Altres agrupacions de l'època van ser el quintet, el sextet i el septet.

    A mig camí entre la música de cambra ( les agrupacions esmentades) i l'orquestra simfònica (que acabem d'explicar), trobem l'orquestra de cambra pròpia per a salons de la cort o palaus burgesos. Aquestes orquestres integrades només per instruments de corda, van tenir també gran importància en el període clàssic.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​