Música instrumental Barroc

MÚSICA INSTRUMENTAL AL BARROC

Índex del contingut

1. Introducció

2. FORMES MUSICALS DEL PRIMER BARROC I DEL BARROC MITJÀ

3. FORMES INSTRUMENTALS DEL BARROC TARDÀ

1. INTRODUCCIÓ

Fins el S.XVI, la pràctica musical era una activitat no digna d'un músic cult i era pròpia d'esclaus, donant prioritat a la música especulativa i teòrica. És per això qie els instruments solien limitar-se a acompanyar la música vocal, duplicava una línia vocal (tocant lo mateix que fa el cantant).

La música instrumental es começa a separar de la vocal en el renaixement i a final del barroc seraà tan o més important que la vocal pels següents motius:

Perfeccionament en la tècnica i fabricament d'instruments
Perfeccionament de la notació i de les habilitats dels executants.
Innovacions de tipo compositius aosicats al nou llenguatge de la seconda pratticaAuge de la música profana per l'entreteniment de les corts, que va dignificar el paper del instrumentista
Multitud de tractats que els de Couperin, Corelli o Rameau que ensenyen:
- a llegir notació rítimica
- Regles de composició del baix continu. Destaca M. Praetorius
- La doctrina dels efectes:

Les conseqüències d'aquestos motius són:

Establr els principis tonals moderns que adopten
el temperament igual, influint sobre
la evolució dels instruments de tecla.
Naixement de l'orquestra

2. FORMES MUSICALS DEL PRIMER BARROC I DEL BARROC MITJÀ

El principi que regna en el primer Barroc és la inderminació tímbrica del Renaixement, no obstant, en la òpera "Orfeo" en 1607 de Monteverdi, s'observa la búsqueda del timbre instrumental que requereix cada ocasió, sent la primera composició amb una clara finalitat Idiomàtica.

Durant la primera meitat del S.XVII, apareixen formes instrumentals com la Suite, La sonata i el concert com a màxims exponents de l'estil modern o de la seconda prattica, que es desenvoluparan sobretot al Barroc tardà. FIns aleshores, aqueste formes musicals conviuran amb les formes musicals heretades del Renaixement. Ja estudiades en la música instrumental renaixentista.

3. FORMES INSTRUMENTALS DEL BARROC TARDÀ

Anem a estudiar les formes musicals intrumentals en funció del número d'intèrpret gràcies a les composicions idiomàtiques:

FORMES PER A ORQUESTRA

EL CONCERT

El concert és la sintesis de 4 principis barrocs:

l'estil concertat adquireix la màxima exponència. Ja que:
- Consisteix en el dialeg, en la concertació constant de dues parts: El tutti (tota l'orquestra) i uns solistes.
- Un concert està format per diferents moviments (normalment 4) que contrasten agogicament entre sí. És a dir, alternent moviments de temps ràpids amb altres lents.

Distingim 3 tipus de concerts:

Concerto grosso:
- Consiteix en la contraposició dels concertinos (2 violins i 1 violoncello) i el tutti, de manera que allò que toquen els concertinos després es repetit pel grosso o tutti creant un contrast molt gran entre pianos (quan toquen nomes el concertinos) i forts (quan toca tota l'orquestra).
- Simplement consisteix en reforçar certes parts, per part de l'orquestra, d'allò que toquen els concertinos per tal de crear contrastos dinàmics (forts i pianos).
- Corelli serà el gran compositor de concertos grossos, ja que és ell el gran iniciador i inovador d'aquest tipus de concerts.

Ancla 1

Ancla 2

Ancla 3

Ancla 4

Concert Brandemburg nº6 de J.S.Bach.

George Fr. Handel - Concerto Grosso Op. 6, No. 12

Corelli: Concerto Grosso No. 8 "Christmas" (Paillard) (1/2)

Corelli: Concerto Grosso No. 8 "Christmas" (Paillard) (2/2)

Concerto solista:
- Concert solista: és aquell concert en què la relació solista i tutti no és una "rivalitat" com en el concerto grosso sinó més bé tot lo contrari. L'orquestra fa un acompanyament de manera que el solista o solistes puguin lluir-se i demostrar la seva virtuositat.
- A diferència del concert grosso, el concert solista SI participa en la creació temàtica del solista.És a dir, no toca el mateix paper que el solista sinó que s'inventa una nova part per acompanyar el solista. En aquest aspecte el concert solista és més innovador que el concert grosso.
- Cal tenir clar que hi han concerts per a més d'un instrument solista. Antonio Lucio Vivaldi, és el gran compositor de concerts solistes per tenir més de 300 dels quals 228 varen ser escrits per a violí.
- Els instruments solistes predilectes són: El violí, l'oboè, la flauta barroca i d'altres com el fagot, violoncello, calvicembal, clavicordi, mandolina i guitarra.

Vivaldi: Four Seasons/Quattro Stagioni)

Marcello Oboe Concerto Mov't Two

Ancla 5

Vivaldi: Concerto en do majeur, pour 2 violons, 2 flûtes à bec, 2 trompettes, 2 mandolines, 2 salmoe, 2 théorbes, violoncelle, cordes et basse continue. (Tromba Marina)]

J.S.Bach: Concerto for 4 Harpsichords in A minor, BWV 1065)

Concerto rippieno:
- Concerto ripieno: on no hi ha cap instrument especialment protagonista. En aquest cas tota l'orquestra toca alhora. Encara que el paper dels violins serà el més apropiat per fer melodies virtuoses i el cello serà l'encarregat de realitzar el baix continu. Aquest tipus de concert amb la influència de l'obertura de l'òpera donarà lloc al neixement de la simfonia en el S.XVIII.

Ancla 6

Vivaldi: Concerto ripieno C-Dur.

Vivaldi: Concerto per archi RV158 - III: Allegro (score)

Ancla 7

FORMES PER A POCS MÚSICS

LA SONATA

Aquest tipus de música és una música per a pocs instruments, ja que estava pensada per a ser interpretada en la cambra d'algun palau de nobles o burgesos.

La forma més important per a pocs instrumentistes és la SONATA

La sonata neix de la evolució de la canzona renaixentista per a instruments solistes acompanyats sempre pel baix continu.

En funció del nombre d'instruments solistes distingim les següents tipus de sonates:

Distingim diferents rtipus de sonata en funció del ombre d'interprets entre:

Però també distingim dos tipus de sonates en funció d'on era interpretada:

Sonata da Chiesa, per a ser interpretada en una església. Per tant, el baix continu serà esrà interpretat per l'orgue i no el clavicembal o llaüt.

Aquest tipus de sonata alternana quatre moviments en una successió de temps i estils: lent (contrapuntistic), ràpid (fugat), lent(homòfon) i ràpid (fugat). Aquests estan contrastats rítmicament però units temàticament per un mateix material.

Sonata de Camera, per a ser interpretada en una cambra d'un palau. Molt emparentat amb la dansa, per tant alterna una introducció (preludi); lent més allegro; lent; allegro i presto.

El compositor més important de Sonates és Domenico Scarlatti, ja que és qui va crear la sonata bipartita monotemàtica (A-A') a la manera de la suite de danses i va escriure més de 500 per a clavicembal.

Sonata a solo, per a unúnic instrument. Si no era acompanyat pel baix continu s'havia d'indicar "senza continuo"

Sonata en trio, format per dos linies melòdiques (normalment violíns, oboès i flautes) i baix continu (clavicembal i violoncello o fagot), per tant son un total de 4 instruments. Aquesta formació serà la més habitual i la més important de l'època.

Sonata a duo, per a instrument solista i baix continu (clavicembal i violoncello o fagot)

Vivaldi Trio sonata Variations on La Follia

En aquest trio sonata, els solistes són dos violins

Sonata a solo: on s'observa una melodia aguda i un baix firme

FORMES PER INSTRUMENTS DE TECLA

TOCATTA

Tocata (de l'Italià toccata, «per tocar») és una peça de la música renaixentista i música barroca per a instruments de tecla, com el clau o l'òrgan,
Normalment amb una forma lliure que en general emfatitza la destresa de l'intèrpret.
Les tocatas també denominades Praeludium, o Preludi té una estructura que consisteix en una successió de seccions escapolides que s'alternen amb altres d'estil lliure i amb caràcter d'improvisació. En les fases més avançades del desenvolupament de les tocatas, aquestes seccions escapolides seran la culminació i tindran relativa independència. Al segle XVIII l'associació de tocata i fuga era habitual.

FUGA

El ricercare donarà pas a la Fuga
Una fuga és una forma musicals en la que un subjecte musical es va escapolint de veu en veu. Suposa el culme de la textura contrapuntística.

Les fugues es classifiquen en funció del número de veus en que el subjecte musical va passant.

El gran compositor de fugues és J.S.Bach compositor de "L'art de la fuga" i "El clave ben temperat" on demostra el seu domini i on s'estableix clarament les 24 tonalitats que existeixen.
La fuga podia anar precedida per una Tocatta.

FORMES PER INSTRUMENTS DE DANSA

La forma principal de música de dansa és la coneguda SUITE DE DANCES I PARTITA. Te el seu origen en el PAR VARIAT del renaixement. Aquestes dos danses s'amplien afegint més danses populars de cada regió.
Alemanya va fer importants contribuccions a la suite durant el S.XVII, especialment la suit de variacions que presenta igual materia en tots el seus moviments, formant així in cicle que gràcies a Froberger va establir en 4 danses de estructura A-A' (I V - V I).
Les dances típiques que són invariables d'una suite són:

No obstant, hi ha altres danses que s'afegeixin a aquestes fixes com per exemple:cPreludi, Minuet, Bourré, Gavota, Pavana, Air, etc.
Cal destacar la gran quantitat de suites que s'han escrit per a teclat.

Les famoses suites per a violoncell de Bach són un bon exemple: