1. INTRODUCCIÓ

    Aquesta època és especialment important per a la música instrumental perque es pot dir que és quan neix. Abans la música instrumental sempre anava lligada a la música vocal, duplicava una línia vocal (tocant lo mateix que fa el cantant).

    En el Renaixement, els instruments poden tenir 3 funcions:

• O be, duplica una veu (com sempre a fet)

• O substitueix una veu en cas de que un cantat faltara.

• O bé, es comença a tocar una música instrumental tot sola.

​

    En el Reinaixement, el gènere instrumental es comença a desvincular de la música vocal, és a dir, es componen cançons per ser interpretades sense necessitat d'una veu (encara que aquestes cançons siguin, en un principi, derivades de la música vocal).

La música instrumental es começa a separar de la vocal, perque adquireix una certa importància pels següents motius:

• Perfeccionament en la tècnica i fabricament d'instruments

• Per la importància de la música de dansa (tant al carrer com a la burguesia)

• Per l'aparició de les tablatures que permitia tocar un instrument sense saber gaire música.

• Aparició de nombrosos tractats didàctics sobre els instruments musicals.

• Enriquiment de la societat i una afició a la música per part de la burgesia. En el s. XVI es creen corporacions de fabricants d'instruments..

​​

 Per als 2 darrers motius, serà fonamental l'imprempta, com a instrument de difusió musical.

 

 

2. CARACTERÍSTIQUES INSTRUMENTALS

El Renaixement vas agafar a les primeres manifestacions de música purament instrumental, per a això es requerirà d'un instrument suficient, una
capacitat tècnica i interpretativa adequada per part dels tañedores i uns sistemes de notació adequats als instruments (tablaturas).
A més de les característiques d'estil comuns a tot el període (polifonia, textures imitativas, etc.), la música instrumental té algunes peculiaritats:
 

• Es va escriure música per a solistes i grups. Entre els primers van ser importants les composicions per a òrgan, clau i llaüt.

• En música per a grups es tendeix a l'agrupació dels instruments per famílies anomenades consorts a Anglaterra (de 2 a 8 instrumentistes), buscant l'homogeneïtat en el registre d'un instrument. No obstant això les agrupacions instrumentals eren molt variades, a causa que no hi havia en aquella època, una consciència tímbrica com la que avui existeix.

• La classificació dels instruments per tant, ve donada pel criteri del volum sonor dels mateixos, això és, en instruments alts, per tocar a l'aire lliure

(vent i percussió) i en instruments baixos, per tocar dins d'un recinte (alguns de vent fusta i entenimentada).

​

​

​

3. FORMES INSTRUMENTALS

​

Les principals formes instrumentals de l'època van ser:

• Formes derivades de models vocals: en tocar habitualment els instrumentistes peces vocals, van compondre formes similars, si bé sense text:

  • Del motet (este es vocal) van derivar peces polifòniques imitativas anomenades ricercare, fantasia o tiento (versió espanyola i portuguesa del ricercare destacan las de Luis Milan i Juan Bermudo). El ricercare es una pesa derivada peça derivada de models vocals de la qual es podia trobar dues varietats:

    • ricercare homofònic , que presenta diversos temes a la manera d'una improvisació,

    • ricercare polifònic , de caràcter contrapuntístico.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

• De la chanson va derivar la canzona, generalment més viva i més dividida en seccions que els anteriors. Podia ser de dos tipus: per a instrument solista (llaüt o teclat) o per a conjunt (les més famoses van ser les dels Gabrieli, caracteritzades per presentar-se per a dos o més grups, produint efectes de ressò, contrastos de textures i repeticions).

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​​

• Danses: una de les funcions tradicionals dels instrumentistes era, naturalment, l'acompanyament de la dansa. Solien estar escrites a quatre veus, en una senzilla textura homofònica. Veure música per a dansa.

  • A Itàlia, en aquest ambient de lluita artística, apareixen els primers manuals teòrics sobre la pràctica de la dansa. Domenico de Piacenza, és considerat el primer coreògraf de la història. En el seu tractat De arte saltandi et choreas ducendi . En la primera part del tractat estableix que la dansa posseeix cinc elements:

    • 1. Compàs de mesura: musicalitat.

    • 2. Manera: el temperament de l’artista.

    • 3. Memòria: recordar els passos.

    • 4. Divisió del terreny: la superfície horitzontal en què es mou.

    • 5. Aire: la qualitat del salt. 

En la segona part del tractat De arte saltandi et choreas ducendi, De Piacenza parla dels passos de dansa i afirma que n’hi ha nou de naturals, com caminar i, tres d’accidentals, entre ells alguns que formaran part del repertori posterior de dansa: el trenat, el pas corregut i el canvi de peu.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

• A França la dansa durà al naixement del ballet comique associat amb el nom de Caterina de Mèdici. Aquest ballet comique és considerat majoritàriament com la llavor del ballet d’avui.

  • Baldassarino de Belgiojoso, rebatejat com a Balthasar Beaujoyeuls , va ser qui va donar cohesió a una sèrie de danses socials i cortesanes que es van concretar en el Ballet Comique de la Reine Louise, celebrat el 1581 i considerat el primer ballet de la història.

  • Un altre nom associat al naixement de la Dansa és Thoinot Arbeau, amb el seu tractat Orchesographie. Tractat que recull descripcions de passos que s’han mantingut al llarg de la història de la dansa i, també, recomanacions de postura i maneres de moure’s en dansar. Hi dóna molta importància a la importància de la relació de la dansa i hi va dedicar part del tractat a l’estudi de la geometria de les danses. L’origen de danses com: la gallarda, el tordió, la pavana, els branles, mataxins i altres danses de l’època, es troben a l’Orchesographie.

  • Després d’aquest impuls de naixement de la dansa hi haurà, a França, un període de decandiment que tornarà a renéixer en el període Barroc.

​

• A Anglaterra, especialment durant l’època de Milton i Jonson , la dansa es converteix en un espectacle afavorit i emparat per la cort en la seva manifestació del que es coneix com a masques.

  • Masques: evolució dels revels que tenen el seu origen en l’època d’Enric VII (1457-85). Els revels, en el començament del segle XVI són entreteniments cortesans amb un toc dramàtic, introduïts en la cort. Una conjunció de música i poesia, amb un vestuari luxós i dansa. El 1512, Enric VIII, va importar la masquerie d’Itàlia que dóna nom a les masques. El 1594, en una celebració cortesana es va desenvolupar una masque final, després dels revels. Les masques angleses:

    • ​ es componien d’entrades, sortides,

    • números de dansa,

    • números de música i,

    • amb la col·laboració de poetes com Jonson i Milton, de poesia.

    • Les masques que, en principi, no aporten res, donaran lloc a l’antimasque, amb elements estranys. El contrast entre masque i antimasque té un lligam que produeix la dansa: gestos i moviments. Es tracta d’un element purament coreogràfic i no lligat al teatre. ​

​

Era molt habitual tocar dues dances seguides una darrera de l'altra formant el par variat. Com el seu nom indica, consisteix en dues dances de mateix material temàtic però variant el el ritme de la següent manera: 

 

​

​

​

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

​

• Música de nova composició: IMPROVISADES: els músics anotaven de vegades les seves improvisacions més assolides.​ Podia tractar-se bé de:

  •  pures improvisacions per a un instrument polifònic (toccata, preludi).

  • O bé, de variacions melòdiques ornamentals sobre una o diverses veus d'un model vocal preexistent. En Espanya s'anomenen diferències. (Germen de tema i variacions del Barroc). Les variacions i diferències : Les variacions del segle XVI es basen en una harmonia constant sobre un baix en ostinato (un exemple seria la cançó popular "Guardame las vacas" de Luys Narvaez.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

​

 

4. ORGANOLOGIA

​

     Hi ha un norma al renaixement i és que es prefereixen les interpretacions d'un mateix timbre, per poder aconseguir aquest objectiu es fa fonamental fer familíes instrumentals de totes les tesitures (instruments que puguin fer sons greus,instruments que puguin fer sons intermedis i d'altres instruments que facen sons aguts).

Resumint, es crea d'un instrument els germans aguts i greus per conservar el timbre. 

La classificació dels intruments és igual que al'edat mitjana, es classifiquen de la següent manera:

• Instruments alts, que són els que tenen una sonoritat molt forta i per tant s'utilitzaven per tocar al carrer. (Quasi tots els instruments de vent metall).

• Instruments baixos, que són aquells que tenen uns sonoritat molt dèbil i per tant es tocaven en una cambra. (Quasi tots els instruments de corda i la familia de les flautes).

​

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​